La contaminació, les congestions de trànsit
i el soroll, entre d’altres, fan de molt mal solucionar si els costos no els
internalitza l’usuari (...). Aquests problema no es resol amb l’anomenat impost
verd sobre els carburants (...).
La
Directiva
2011/76/CE, relativa a l’aplicació de gravàmens als vehicles pesants de
transport de mercaderies per l’ús de determinades infraestructures (...)
proposa un conjunt d’instruments que configurin una demanda eficient d’acord
amb el principi que cada usuari ha de pagar pel que contamina. La novetat de la
directiva del 2011 respecte a la normativa comunitària anterior és que incorpora
una taxa per costos externs que s’afegeix a la taxa per infraestructures,
l’Eurovinyeta.
La taxa per costos externs es descompon en
dues taxes, per contaminació atmosfèrica i acústica. Al seu torn, la taxa
d’infraestructura, en aquesta última directiva, també s’adapta a les emissions
del vehicle, cosa que suposa una variació molt important sobre l’Eurovinyeta.
Els fonaments que justifiquen que l’usuari pagui els efectes contaminants del
seu vehicle per mitjà d’una taxa formen part del cabal comunitari de
desenvolupament sostenible i mercat interior, el desenvolupament del qual
vertebra tota la política de la Unió
Europea.
(...) El finançament [de les
infraestructures] va a càrrec del conjunt de la societat. La població
que no en fa ús –entorn del 30% de l’espanyola- n’assumeix el cost via
impositiva, i això que aquest grup és el que té un nivell de renda més baix.
(...) L’establiment de les tarifes
establertes per la Directiva
2011/76 de la UE
també és una solució financera que pot ajudar a mantenir un nivell d’inversió
imprescindible per reprendre el camí del creixement econòmic.
Maria Teresa Costa Campi,
Per què paguem els costos dels altres? (i 2), La Vanguardia 13-05-2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada