Qui contamina i
qui ha de pagar?
El
1970 la Clean Air Act de l’Agencia de Protecció Ambiental d’EUA
(EPA) va donar els drets al govern federal per fixar els estàndards de la
qualitat de l’aire i els límits de les emissions. Els estats, no obstant,
retenen el dret de decidir com compliran els estàndards, i poden imposar-ne de
mes estrictes.
L’estat
de Texas requereix que les centrals elèctriques i alguns altres contaminadors
redueixin les seves emissions totals, però els deixen gran llibertat de com
assolir-ho. La idea era la d’ajudar a contenir costos. El 2010 l’EPA va
anunciar que l’esquema no passava l’examen. Aquesta decisió ha estat revocada
en els tribunals.
El
estats es resignen a ser responsables de les seves pròpies emissions, però
se’ls avalua per la qualitat del seu aire inclús si algunes de les emissions
provenen d’altres estats. La llei federal inclou una consideració de “bon
veïnatge” però també l’autonomia dels estats.
Alguns
estats han col·laborat entre ells, però els esforços voluntaris poden no anar
prou lluny i no es poden forçar. El 2009 l’EPA va introduir la renovació de la
norma per a la contaminació interestatal. La nova norma requeria a gairebé la
meitat dels estats reduir les emissions de diòxid de sofre, de l’òxid de
nitrogen, i altres emissions basant-se en els contaminants que creuaven
fronteres d’estats, i va indicar com fer-ho. Els estats implicats van argüir
que era una carrega injusta. L’EPA va estimar que el cost de la nova norma
seria de 800 milions de dòlars el 2014, any en que entraria en vigor la norma. La cort d’apel·lació
va esta d’acord que la nova normativa era massa manaire, i la llei federal s’ha
imposat.
En
ambdós casos les queixes eren sobre l’autoritat i els costos. Ningú discutia
que la premissa que la contaminació es dolenta. Aquest sembla ser el consens
públic. Una enquesta del maç del 2012 mostra que tres quartes parts de les
respostes diuen que la protecció de la qualitat de l’aire es extremadament o
molt important. La Clean Air Act era mes popular
que el Congrés, Barak Obama i, per aquest tema, la mateixa EPA.
Breathing room, The Economist 8-09-2012
Antecedents
Un
parell d’esdeveniments van propiciar que els líders de Houston s’adonessin d’un
problema imminent. Un va ser quan al
1999 la seva ciutat va sobrepassar Los Angeles com ciutat mes contaminada, evidenciant
que el creixement d’atacs d’asma dels nens de la ciutat i que els estudiants
tinguessin problemes en els camps de futbol no eren pura coincidència.
Un
altre va ser quan Houston va perdre per poc la nominació pels jocs olímpics de
2012. Ningú del Comitè Olímpic d’EUA els va votar, malgrat que Houston tenia un
estadi nou i va prometre convertir un antic camp d’esports en el major camp amb
aire condicionat del mon.
Ara
l’autoritat del transport ampliarà el
ferrocarril urbà. La majoria de semàfors utilitza leds, la majoria de vehicles
oficials son híbrids o elèctrics, cada dimecres hi ha un mercat de pagesos en
els graons de l’ajuntament.
Altres
canvis son mes difícils de veure. El codi d’edificació ha estat millorat, i la
ciutat es el municipi mes gran que compra energia renovable, i una tercera part
de la seva electricitat prové de parcs eòlics de Texas.
Es a
dir, que Houston esta esdevenint verda. La directora de sostenibilitat de la
ciutat diu que els negocis s’aniran apuntant cada vegada mes si veuen els
guanys a llarg termini per crear una ciutat mes atractiva. Afegeix que “no
manem que ho hagin de fer”. Això no funcionaria. Houston es la capital de la
industria energètica i els seus líders han estat tradicionalment mots
preocupats per la regulació ambiental tant a casa com a l’estranger.
De
fet la ciutat ha estat escèptica de regulacions en general, i més del planing
central. Per la superfície i baixa densitat de la ciutat els seus habitants
depenen del des cotxes, la qualitat de l’aire es pobre i l’accés a espais vers es un atzar.
Per altra banda, Houston té ocupació, un baix cost de vida i de la propietat. Molta
gent ha acceptat aquest balanç. Tot i això, el públic esta adquirint mes
interès en sostenibilitat per diversos motius. Hi ha un forta immigració de
professionals joves amb gust per la vida en la ciutat. I tot i viure en
un hub energètic, la gent de Houston son conscients del cost de l’energia. Quan
le gasolina va pujar a 4 dolar el galó, els diaris van informar que la gent
anava amb bicicleta fins a la parada d’autobús i agafar el transport públic.
L’opinió
de la gent també ha canviat. Valoren mes el transport públic i cases mes
petites i properes a les botigues i als llocs de treball.
Changing the plans, The Economist 14-07-2012
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada