Noves tecnologies
en el petroli i el gas
La
tècnica anomenada “directional drilling” ha transformat els negocis energètics.
Avui els pous poden ser perforats verticalment a una profunditat d’uns
quilometres i desprès canviar ràpidament per continuar fent-ho horitzontalment
fins a uns 12 quilometres. Aquesta tecnologia augmenta considerablement l’àrea
abastada per una perforació.
Els
instruments de perforació –abans eixos d’acer inflexibles- ara transmeten
dotzenes de mesuraments; la radioactivitat de la roca, o la seva resistivitat a
les ones electromagnètiques entre altres.
Les
empreses de serveis dels camps de petroli la ma d’obra no reconeguda de la
indústria petroliera. Executen la
feixuga tasca relacionada amb trobar i extreure el petroli i el gas. Son molt
menys conegudes que les petrolieres que les lloguen, però son immensament
lucratives. Això mostra una transferència de poder entre les companyies
petrolieres i els seus lacais, que fins
els anys 90s eren petits i guanyaven pocs marges en tasques senzilles, com la
perforació de pous verticals. Això ha canviat completament.
Aquestes
empreses ofereixen tres modalitats. Unes fan i venen cars kits per les
perforacions, altres tenen i lloguen
equips de perforació, i el tercer grup fa la major part de trobar i extreure el
petroli. Aquest darrer grup el dominen quatre grans gegants: Schlumberger,
Halliburton, Baker Hugues i Waterford International.
A
partir dels anys 80 les petrolieres van decidir que la perforació no era prou
rendibles i per això la van subcontractar. A partir dels anys 90 el mercat
necessitava nova tecnologia, el que va portar la sismologia en tres dimensions
i la perforació direccional, la qual cosa permet extreure econòmicament petroli
de sota el mar des de lluny i també d’antics pous abandonats per ser poc productius.
Aquestes innovacions precisen inversions molt superiors a les que fan les
petrolieres.
La
producció global de camps madurs cau entre un 2 i un 6 per cent i any. Amb una
demanda creixent d’entre l’u i el dos per cent anual creixen les persistents
pors d’un xoc de la
demanda. Les petrolieres cerquen mes en llocs remots, com l’Àrtic i en mars
profunds de Brasil. Operar en aquests llocs requerirà tecnologies encara mes
elaborades.
The unsung masters of the oil industry, The Economist
22-07-2012
Els marges del
petroli al carburant a Europa
A
Europa els marges per convertir petroli a carburant son molt alts. El que les
refineries paguen pel petroli ha baixat mentre la gasolina i el gasoil mantenen uns bons preus.
En
els anys 70 les empreses petrolieres van pensar que la set mundial pels
carburants creixeria sempre i per això van construir refineries per tal de
cobrir aquesta predicció. Per la demanda de petroli en els països rics va
arribar a un màxim per decaure tot seguit, deixant la industria amb una gran
sobrecapacitat.
Al
mateix temps, la competència de l’Orient Mitja, de la Xina i de la India es va intensificant. Les seves grans i
noves refineries tenen millor rendiment que les mes velles d’Europa i EUA.,
malgrat les millores. Els carburants poden ser transportats arreu del mon com
el petroli cru.
La
sobrecapacitat esta afectant a les dues bandes de d’Atlàntic, tancant
refineries o convertint-les en dipòsits, especialment a EUA per dependre d’un
cru lleuger, baix en sofre i viscositat. Les refineries europees poden
processar un cru mes barat i mes pesant. A mes, la demanda de carburants esta
baixant: els motoristes condueixen menys, compren vehicles més eficients, i a
Europa, canviant-se al diesel.
Les
refineries europees no poden canviar fàcilment a produir mes gasoil. Això
facilita EUA exportar el se superàvit de gasoil.
Stormy petrol, The Economist 22-07-2012
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada