Aclariments sobre el dèficit de tarifa elèctrica**

Maite Costa, expresidenta de la Comissió Nacional de l’Energia (CNE) entre el 2005 i el 2011, considera que per afrontar el problema del dèficit de tarifa elèctrica –la diferència entre el que es paga per l’energia i els seus costos teòrics- s’haurien de treure del rebut de la llum costos no estrictament relacionats amb el subministrament d’energia. (...) els únics costos que s’haurien d’incloure al rebut, a més del consum d’energia, són els “directament vinculats” amb el subministrament, com la distribució o el transport, que garanteixen que l’electricitat arribi a una llar una vegada generada.

(...) caldria “netejar una mica la tarifa de partides que responen més a objectius de política energètica que en realitat al cost del consum d’energia que efectua el consumidor”. D’aquesta manera, es refereix a costos com els extrapeninsulars, això és, quant costa portar la llum a lles illes Canàries, les Balears i a Ceuta i Melilla, que segons la seva opinió s’haurien de traslladar als pressupostos de l’Estat. (...)

Les primes a les tecnologies que s’han acollit al règim especial o bé les subvencions al carbó nacional són altres conceptes inclosos en el rebut de la llum que han estat en el centre del debat. (...)

(...) Segons la seva opinió, s’haurien de fer “millores tècniques” [en el sistema de fixació de preus de la subhasta elèctrica] perquè els preus es fixin de manera més sintètica i s’eviti “una prima de risc implícita en el preu”.

Efe, Maite Costa advoca per “netejar” la tarifa elèctrica, La Vanguardia 28-01-2014.

Els termes llum, llar i costos distreuen de la realitat. El tema és el subministrament d’energia elèctrica a llars però també a indústries, serveis o transport elèctric (metro, ferrocarrils, funiculars, telefèrics, automòbils...). Els preus estan regulats per a la part del mercat amb una potència contactada baixa (per sota de 15 kW) i són negociats entre el subministrador i el consumidor. Els preus reflectits en la factura es composen bàsicament de dos conceptes: dels kWh consumits (energia) i dels kW contractats (potència). El corresponent a la potència (kW) és degut al cost derivat de les instal·lacions i les gestions de transportar l’energia (kWh) des de les centrals elèctriques fins al comptador del consumidor (tots els productes inclouen el cost de produir-lo i el de transportar-lo, a més dels beneficis i impostos), a més de la gestió dels residus nuclears o dels costos de les emissions de CO2 per sobre del nivell gratuït.

El preu que el consumidor paga pel kWh no es correspon amb el cost de produir-lo. I això es deu a diferents motius. En primer lloc perquè el cost depèn de les centrals que l’estan produint, és a dir, amb quina energia ho fan (la hidràulica, eòlic o solar és gratuïta, la nuclear és baixa i el carbó és alta), quin rendiment tenen les centrals amb un mateix combustible com el gas natural (les de cicle combinat són més eficients que les convencionals, però menys que les de cogeneració), en segon lloc de la pèrdua d’energia deguda al transport entre la generació i el consum, en general més elevada a major distància. I en tercer lloc, de quan es consumeix: els caps de setmana o les nits el cost de generar un kWh és menor per no precisar les centrals més cares.

Però el principal motiu de la diferència entre preu i cost de producció es deu al mecanisme d’assignació dels preus. Bàsicament la subhasta va adjudicant l’energia que les empreses generadores ofereixen pels menors preus de venda i per les fonts que tenen preferència, entre les quals hi ha el carbó nacional (motiu que dificulta la separació de l’importat més barat i la corresponent corrupció potencial). El preu que s’acaba pagant a tots els kWh no és el del valor ofert per les generadores sinó pel valor del darrer kWh que es generi, o sigui del més car, que resulta ser molt més car que el promig de tots els kWh. Resultat: negoci rodó i preu del kWh subministrat més elevat.

Una altra consideració és que el preu del kWh domèstic en general és més baix que el preu del kWh d’indústries, transport o molts serveis. És a dir, que el sector domèstic finança els altres sectors. Perquè és possible? La realitat és que el poder de negociació d’un client industrial, transportista (TMB, FGC, Renfe...) o del sector serveis (enllumenat de Barcelona...) és molt més elevat que el d’una llar.

L’origen del dèficit de tarifa són llunyans i sostinguts. Els governs de l’Estat temen la reacció d’un preu alt del kWh i per això mantenen una tarifa que no es correspon amb els preus de l’electricitat (ull, no amb els costos!). Resultat: les empreses elèctriques ingressen menys euros dels previstos si el preu de la tarifa fos més alt. Perquè ho accepten? Per dos motius. En primer lloc, tot i això, poden cobrir els seus costos i fer beneficis. En segon lloc, l’Estat es compromet a que cobrin els ingressos no percebuts (el dèficit de tarifa), la qual cosa es pot considerar com un deute de l’Estat. I en tercer lloc, fent alguns regals a les empreses energètiques, com l’allargament de la llicència d’operació de les centrals nuclears.

Com s’acabarà? No crec que ningú ho sàpiga. Serà un tema important a tractar durant la negociació econòmica entre l’Estat i Catalunya.