13.5.14

Lliçons del magatzem de gas Castor **



L’esperat informe de l’Institut Geogràfic Nacional (IGN), encarregat l’octubre de l’any passat pel Ministeri d’Indústria, conclou que hi ha un “relació directa” entre la injecció de gas al subsòl marí i els més de 500 moviments sísmics detectats (...).
El document, enviat al Ministeri d’Indústria el desembre [de 2013] però amagat fins ara, sosté a més, que l’origen de la crisi sísmica és en una falla més petita, que no havia estat estudiada ni cartografiada, i no en la falla d’Amposta, com es va témer d’entrada, de 50 quilòmetres de llarg i amb capacitat de generar sisme de magnitud set en l’escala de Richter.
L’última conclusió descrita a l’informe, de 37 folis, posa en dubte els estudis previs duts a terme per la companyia propietària del magatzem (Escal UGS) i el paper dels organismes públics que van donar-hi llum verda. “Tot indica que la sismicitat és resultat de l’activitat d’injecció de gas que al seu torn ha accelerat un procés sismotectònic amb acumulació d’esforços ja existents a la zona, i que no estava prèviament caracteritzat”, alerat l’informe. (...)
L’informe de l’IGN ha tingut en compte també “la sismicitat històrica i instrumental” anterior (...) per la qual cosa quedaria desactivat també un dels arguments esgrimits per la companyia, que durant la crisi va assegurar que la sismicitat natural pròpia d’aquesta zona (...) era present també després dels sismes.
Esteve Giralt, La injecció de gas al subsòl marí va provocar la crisi sísmica, La Vanguardia 13-05-2014.


L’informes de l’Institut Geogràfic Nacional (IGN) (...) deixa el projecte Castor davant un complex escenari legal, tècnic i judicial. Amb el futur de la instal·lació amenaçat per raons de seguretat, i el tancament definitiu ara com hipòtesi més factible, emergeix en l’epicentre del conflicte la indemnització milionària acordada el 2008 entre l’empresa propietària del Castor i el ministeri en cas que se suspengués la concessió.
(...) Indústria assegura que no decidirà res fina que no tingui les conclusions d’un altre informe, encarregat a experts internacionals, i que el Castor continuarà tancat sine die.
La concessió administrativa atorgada el 2008 pel Ministeri d’Indústria a l’empresa va incloure una controvertida clàusula amb l’objectiu aparent de blinad la inversió de 1.702 milions d’euros. La clàusula estableix que en cas de suspensió o finalització de la concessió la infraestructura passarà a mans de l’Estat, que haurà d’indemnitzar la companyia amb el valor net del magatzem de gas.
El Govern del PP va presentar un recurs davant del Tribunal Suprem per liquidar la clàusula, i, tot i que no va prosperar, en la seva resposta l’Alt Tribunal va admetre que es podia “anul·lar” en funció de les “causes que hagin portat a la caducitat o extinció de la concessió”. El Suprem va apuntar el frau o negligència de l’empresa concessionària com a causes per desactivar la indemnització prevista.
Davant una eventual pugna amb Escal UGS, l’Estat sembla que esta`carregat de raons amb les conclusions de l’Institut Geogràfic, i ha descobert a més que la falla que va provocar la crisi sísmica no s’havia estudiat. (...)
En aquest escenari el Govern central podria partir dels arguments del Suprem per evitar la indemnització. Si no s’arribés a un acord amb l’empresa, es podria obrir una llarga batalla legal de final molt incert. “El laberint i el procés judicial poden ser estratosfèrics. (...)
Esteve Giralt, El laberint del Castor, La Vanguardia 14-05-2014.


Segons es va especificar en la concessió pública, el 2008, l’empresa “hauria de garantir la cobertura de la seva responsabilitat civil pels danys que es puguin [causar] a tercers”. Escal UGS va contractar una assegurança de 30 milions.

Veïns de la costa del delta de l’Ebre i de Castelló, espacialment a Vinaròs (Castelló), van denunciar davant la seva companyia d’assegurances, després del seguit de tremolors de la tardor passada, els desperfectes provocats suposadament pels sismes a casa seva. (...) “Fa un mes els afectats van rebre una carta de les seves companyies d’assegurances que deia que no cobrarien ni un euro, al·legant que els terratrèmols no tenien un origen natural sinó que havien estat provocats per l’home” (...).
El Ministeri d’Indústria al seu dia va instar l’empresa propietària del Castor a contractar una assegurança de responsabilitat civil per valor de 30 milions per cobrir possibles danys materials i morals ocasionats pel magatzem.

La Vanguardia 13-05-2014.


La falla Amposta no és una única falla, és un família de falles, un eixam. El que hi ha cartografiat en els grans mapes és una tarça a una escala molt gran i no entren als detalls. La companyia té informació sísmica 3-D, una tècnica de reconeixement del subsòl, en la qual es veu tot aquest eixam de falles. Això no vol dir que sigui fàcil d’identificar quina s’han mogut. Aquesta complexitat estructural era coneguda. Una altra cosa és que s’hagin fet totes les proves que calia. Cal no parlar de la falla Amposta com una sola falla. Hi ha tres falles principals, però la més oriental, on hi ha el Castor, tot un seguit de falles associades, com si fos una branca d’un arbre.
(...) Cal analitzar a fons tota la informació de la qual disposa la companyia, coneguda com a sísmica 3-D, que aporta imatges d’alta resolució sobre el fons marí. És una informació que existeix i que deu estar en mans del ministeri d’Indústria.
(...) Per mi , un projecte en energia té tres potes. El primer pas és que superi tots els aspectes reguladors, l’obtenció dels permisos i la presentació dels informes sol·licitats. Això, ens agradi o no, es va fer. Una altar cosa és que els administracions demanin tot el que haurien de demanar el lloc de fer peticions innecessàries. El projecte Castor té un rècord internacionals de me´s de 40 permisos, de diferents administracions, que es van anar superant. I, Curiosament, després d’aquest reguitzell de permisos sol·licitats, el que faltava era un informe de sismicitat que potser hauria d’haver exigit. El segon requeriment indispensable és queel projecte sigui tècnicament  impecable. Se suposa que el Castor ho és. I hi ha un tercer element, que és l’acceptabilitat social del projecte. El que se’m fa dificil de veure és que avui sigui sociablement acceptat. Si falla una de les tres potes, el Castor està seriosament compromès.
(...) des de la perspectiva tècnica serà necessari esbrinar més a fons què ha passat. Caldrà tenir un coneixement tècnic precís del que ha passat.
Joan Serra, entrevista a Mariano Marzo, “El projecte està seriosament compromès”, Ara 14-05-2014.


El ministre sap que pagarà un cost polític tant si reobre el Castor, perquè la societat no ho acceptarà, i menys després de conèixer l’informe de l’IGN, com si el tanca definitivament, perquè haurà d’indemnitzar l’empresa.
(...) El ministre ja va explicar (...) que hi ha una clàusula inèdita que dir que en cas de suspendre la concessió, encara que es demostri la negligència de l’operador, l’Estat hauria d’indemnitzar els promotors amb el valor residual de la infraestructura, que va calcular en uns 1.700 milions d’euros. El PP mai va estar d’acord amb aquesta clàusula, que va incloure el PSOE, i va presentar un recurs al Tribunal Suprem l’a sw maig del 2012 per anul·lar-la. L’octubre del 2013, però, el Suprem va respondre que l’empresa si que té dret a indemnització. En canvi, segons el govern espanyol el redactat deixa la porta oberta a evitar-ho si es demostrava la negligència.
(...) Si l’IGME confirma que (...) els sismes forts els va provocar la injecció de gas a màxima potència per fer les proves d’esforç que els havia demanat el ministeri, sense augmentar-la de manera gradual, es demostraria la negligència de l’empresa. L’empresa podria reobrir injectant el gas a menor potència per evitar els sismes, però llavors el magatzem deixaria de ser viable.
El Banc Europeu d’Inversions (BEI) va escollir el Castor com el primer projecte per posar en marxa els ‘bons projectes’. (...) El mateix BEI va comprar bons per uns 500 milions per donar confiança als inversors. (...) l’ARA va preguntar al BEI què passaria si es tanqués definitivament el Castor. “En aquests moments no podem comentar els diferents escenaris i estem a l’espera del que les autoritats [espanyoles] decideixin”, van exposar els seus portaveus. Tot i les reiterades preguntes formulades per l’ARA, el BEI no s’ha mogut d’aquesta posició.
Albert Solé, El Castor: un dilema de 1.700 milions d’euros, Ara 14-05-2014.


El Castor és suficientment important i il·lustratiu com per limitar-lo a la mera descripció o als comentaris d’aquest projecte, per detallats que siguin. Ha esdevingut un cas d’estudi pel seu valor representatiu d’altres casos.

La capacitat de la tècnica
Segons el professor Mariano Marzo el projecte Castor se suposa que ha estat tècnicament impecable, però ha originat danys, costos i impactes imprevistos. Ha mostrat uns límits de la capacitat real de la tècnica. Sense límit de temps i de cost ho hauria fet molt millor, però no hauria tingut cabuda en la societat d’avui.

La capacitat de la regulació (o normativa)
La regulació i la normativa de l’Estat hauria de ser capaç de prevenir els danys dels projectes, però no ho ha fet.

La capacitat de la justícia
Els tribunals de la justícia han d’assegurar la protecció ciutadana enfront dels grans poders, però no ho ha fet. Les asseguradores no es fan càrrec dels danys en els  edificis malmesos, els convenis contenien una clàusula que afavoria l’empresa.

El repartiment dels beneficis, dels perjudicis i dels costos
El projecte ha mostrat que s’havia construït amb el màxim blindatge dels beneficis de l’empresa en qualssevol eventualitat, externalitzant riscos, costos i perjudicis.

La motivació del projecte
El projecte formalment sorgeix per la “necessitat” de disposar d’un magatzem de gas natural suficient per cobrir eventualitats en el subministrament de l’exterior, seguint l’exemple d’altres països. Però es dóna el cas que a Espanya ja hi ha molts magatzems de gas natural en les plantes portuàries de regasificació del gas natural liquat (GNL), el que no tenen altres països.

Males pràctiques comuns
S’havia negat que els terratrèmols haguessin estat conseqüència de la injecció del gas, basant-ho amb explicacions tècniques suposadament prou sòlides. S’ha amagat informació malgrat ser demanada per la Generalitat de Catalunya. S’han fet múltiples conferències de tècnics suposadament prou competents mostrant que el Castor no tenia res a veure amb els terratrèmols. S’ha menystingut l’alarma ciutadana.

Pautes comuns amb altres tecnologies
  • Energia nuclear
  • Fracking
  • Amiant
  • Telefonia mòbil

Conseqüències
Algunes de les conclusions raonables del succés arran del Castor són:

·        Desconfiança ciutadana creixent amb les grans empreses, amb tècnics (suposadament ) competents, amb els tribunals de justícia.
·        Desconfiança en la informació accessible.
·        Desconfiança en les motivacions públiques dels projectes.
·        Desconfiança en l’eficàcia de la reglamentació tècnica i jurídica.
·        Prevenció respecte a projectes que comportin cert risc.


És el preu que hem de pagar pel progrés?
Molt sovint s’afirma que el que acabem de tractar és un preu que hem de pagar pel progrés, per els molts avantatges que ens proporciona. Que hem de pagar un preu que no hi ha (gairebé) rés gratis ho podem admetre, però que sigui aquest preu. És possible, del de la perspectiva tècnica, poder-ho aconseguir amb un preu molt menor que l’actual. No cal que oferim víctimes als deus, ni donzelles als dracs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada