El petroli de sota terra no té cabuda a l’atmosfera, però...**

Els acords internacionals (conferència de Copenhaguen i d’altres...) han establert que els països han d’evitar un augment de temperatures per sobre de dos graus (respecte a l’època preindustrial); però governs i companyies han anat acaparant reserves que contradiuen aquest pacte. La crema d’aquests recursos generaria un volum de gasos amb un potencial  ’escalfament molt superior a la meta de dos graus, que marca un greu risc de danys climàtics.

El resultat és que aproximadament dos terços dels combustibles fòssils ja localitzats haurien de quedar sota terra, per no posar en risc la seguretat climàtica del planeta. Així ho indica l’Agència Internacional de l’Energia (AIE). Per què, llavors, continuem apostant per noves reserves de combustibles? Per què continuen a l’alça als mercats els actius d’aquestes empreses? Estem invertint en una altra bombolla econòmica?

(...) El model energètic no quadra amb les polítiques esbossades contra el canvi climàtic (encoratjades per l’exigència de climatòlegs i altres experts). “Si el món pretén complir l’objectiu de limitació d’augment de temperatura mundial a dos graus, fins al 2050 no es podrà consumir més d’un terç de les reserves provades de combustibles fòssils”, sentencia l’AIE (que confia poc en la captura i enterrament del carboni de les tèrmiques, com a remei).

Si el planeta vol evitar una pujada de temperatures per sobre de dos graus, fins al 2050 només es pot emetre a l’atmosfera fins a un màxim de 900 gigatones de CO2 (giga equival a 1.000 milions). Tanmateix, el potencial emissor de CO2 de les reserves mundials dels combustibles coneguts és de 2.860 gigatones; és a dir, tres vegades més, recorda el centre d’estudis Carbon Tracker, especialitzat en la matèria. A partir d’aquesta consideració, Carbon Tracker analitza el risc en què incorren les companyies privades, posseïdores d’una part d’aquests recursos.

(...) Això condueix a pensar que aquests recursos són “passius tòxics” que mai no podrien posar-se al mercat, la qual cosa li permet parlar d’una “bombolla de carboni”.

“Alguna cosa grinyola. Els governs no són seriosos quan han firmat acords per frenar l’escalfament i, alhora, saben que aquests compromisos comporten que dos terços dels recursos energètics coneguts han de quedar sota terra. I si les petrolieres diuen que els preocupa el canvi climàtic, vista la situació, estan sobrevalorades”, (...).

El canvi climàtic i el model energètic divergeixen cada vegada més. La demanda mundial d’energia creixerà més d’un terç fins al 2035, amb la Xina i l’Índia a la punta de llança. Els combustibles fòssils continuen sent predominants en el mix energètic mundial. Només l’any 2012 van rebre 392.000 milions d’euros en subvencions (un 30% més que el 2010); sis vegades més que el que van obtenir en ajuts les renovables. I malgrat que, en teoria, no es poden cremar les reserves disponibles, es continuen buscant nous jaciments. El 2012, les 200 principals empreses d’energia van destinar 485.000 milions d’euros per trobar nous recursos i desenvolupar noves maneres d’extreure’ls. I els mercats valoren creixentment els estocs de carbó, petroli i gas com si els anessin a cremar.

“Els reguladors permeten a les companyies valorar els seus actius com si poguessin cremar totes les reserves energètiques i partint de la base que hi ha un risc zero de què aquestes inversions perdin valor o s’encallin (per haver de mantenir-se en el subsòl)”, (...).

Per aquest expert, que hi hagi aquest gran flux d’inversions cap a les empreses de combustibles fòssils, que augmenti la seva cartera de valors i que, en suma, s’alimenti la bombolla de carboni, hauria de moure a fer una reflexió sobre els riscos reals.

(...) Naturalment, si tot això passa és perquè hi ha una absoluta incredulitat sobre la voluntat política d’actuar contra el canvi climàtic. És veritat que l’acord de Copenhaguen, establert pels líders del planeta el 2009, amb Obama al capdavant, va fixar la meta de dos graus. Però encara s’ha de concretar un acord per fixar les reduccions de gasos amb un acord legalment vinculant, la qual cosa pot donar-se a la cimera de París del 2015. I només en repartir-se les responsabilitats entre empreses, aquestes començarien a veure les orelles al llop. Mentrestant, són constants els símptomes de debilitament a l’acció contra el canvi climàtic.

“O ens creiem la meta de dos graus, la qual cosa implica canviar el model energètic, o acceptem que no volem aconseguir-ho i continuem consumint combustibles fòssils a cabassos i parlant del miracle de gas d’esquist”,

Antonio Cerrillo, La caldera del clima, La Vanguardia 16-06-2013.