El xa de Pèrsia (Iran) ja volia l'energia nuclear el 1979*

En la seva primera conferència de premsa després de ser elegit a l’agost, el president de l’Iran, Hassan Rohani, va declarar que “la solució del problema nuclear es podria assolir a través de negociacions i no d’amenaces. L’Iran està preparat per establir converses serioses i substancials al més aviat possible amb el grup dels 5+1 (EUA, Rússia, Xina, Gran Bretanya, França i Alemanya). La clau la tenen, sobretot, els EUA”.

En les pregàries de les mesquites de l’Iran, els imams van demanar divendres als seus feligresos que donessin suport a la delegació que a Ginebra “està negociant amb força i dignitat”. Per la República islàmica, el tema nuclear és una qüestió nacional. L’elecció de Rohani, que va donar una carpetada a la política desafiadora, demagògica i fracassada del seu antecessor, el president Ahmadinejad, ha creat aquest nou context internacional propici a una negociació diplomàtica que, si arriba a bon port, podria, a més, permetre aixecar les sancions econòmiques que tant pesen sobre la població.

El programa nuclear iranià és anterior a la revolució islàmica del 1979. Va començar en l’època del xa, llavors denominat el Gendarme d’Orient, que comptava amb la confiança dels Estats Units. Amb el triomf de l’imam Khomeini, l’Iran es va convertir en una potència regional que plantava cara als Estats Units, que havien fomentat abans la caiguda del primer ministre Musadek (que va nacionalitzar la Iranian Petroleum Company).

Amb Khomeini s’iniciava una acció, al principi revolucionària, després molt influent, en les poblacions xiïtes veïnes, a l’Iraq, Síria, el Líban, Bahrain. Molts dels esdeveniments més importants que pateixen les poblacions de l’Orient Mitjà són provocats per la rivalitat entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, amb les seves instrumentalitzacions de l’islam. Pel règim dels aiatol·làs, la seva indústria nuclear, que juren que només té finalitats pacífiques, és un dret indiscutible en el seu desenvolupament nacional. En realitat, la seva arma atòmica –o el temor que puguin disposar-ne– seria segons el seu parer una mesura de dissuasió en una regió molt militaritzada, on Israel imposa des de fa molts anys la seva potència nuclear. Aconseguir un acord seria assolir el primer compromís entre l’Iran i Occident, malgrat l’hostilitat d’Israel i d’alguns països àrabs. Els tentacles de Teheran arriben a Damasc, a Bagdad, al Beirut del Hizbul·lah. La utòpica pau de l’Orient Mitjà només pot ser fruit d’un gran esforç en el qual els poders del món acceptin unes mínimes regles de convivència que evitin a les seves poblacions la mort i la destrucció.

Tomás Alcoverro, Ja la volia el xa, La Vanguardia 10-11-2013.